Es meu avi.

Es meu avi, per a mi, va ser tot un referent. Sa seua manera de ser, hem va marcar des de petit. D’alguna manera, sentia que, poder jo ara era la persona que estimava més a aquell homu, i que ell m’estimava a mi, poder més que a cap altre.
Era un homu petit, però fort com un burro. La cara i les mans estaven cremades pel sol i el mar. De jove, es meu avi, anava a pescar amb es seu sogre, i a fer paret seca amb es seu pare. També tocava la trompeta!! A la mili va fer de music, i alegrava els soldats amb un grup que va fer amb uns amics del campament. Es dissabtes anaven als pobles des voltant, a la província de Cadis, i així feia algun duro. No li feia por el treball, ni la fred, ni la calor. Sempre amb aquelles calces gruixudes de vellut marró i ses espardenyes d’espart. No li agradava gaire afaitar-se, Sa meu avia i sa meu mare sempre li deien de tot ! Ell hem sembla que no fotia gaire cas...
S’aixecava molt aviat, quan encara havia de sortir el sol, ell ja era a Port-Lligat. Recollia ses fluixes que havia calat el dia abans, quan es feia fosc. De tant en tant potegava algun sarg o algun llobarrot. Preparava es llagut, i sortia tranquil·lament cap a Es Forcats o cap a Codera, un xic mes enfora des Bau de la Creu, i allà pescava quatre serrans. Amb quinze o vint serrans, ja n'hi havia prou. No calien més. Uns quants per esmorzar, i els altres per a sopa. Aquell llagut ja havia sigut des seu pare, i segons m’havia dit , algun dia seria meu. Abans de les nou ja era a sa casa, apunt per esmorzar. M’agradava molt esmorzar amb ell. Tots dos assentats a taula. Ell trevía es ganivet de sa butxaca, i tallava el pa i el formatge amb calma, trosset a trosset. Ara un tall per a mi, ara un per a ell. Esmorzant hem va ensenyar un embarbussament, deia que se l’havia inventat ell...
- Sóc un ruc, un xic poruc, que en es cucurucuc, va trobar un cuc. Si en es cucurucuc, vaig trobar un cuc, ni sóc tan ruc, ni tan poruc ! -
Tenia dos ampolles de vichy català, una amb vi negre i una altra amb garnatxa, que es meu pare li portava de Vilajuïga. Es fotia un bon esmorzar, i després no dinava gaire. Després de dinar, dormia una mica, tot just un cop de cap. Llegia el diari, si no ho havia pogut fer esmorzant, tot esperant que arribessin les quatre o les cinc, i la calor manqués. Baixava a es poal, i s'assentava a mirar com passava la gent, fins que es cansava, i a peu, se’n anava cap a l’hort o cap a s’olivà. Collia una galleda de tomàquets, dos o tres carbassons i un enciam, i cap a sa casa. Berenava bé, i cap a Port-Lligat a fotre un vistasso i a calar ses fluixes.
No xerrava gaire, i fins i tot quan li preguntaven alguna cosa, passava treballs per contestar. No li agradava que el maregessin gaire. Li agradava estar sol, i havia qui deia que era mig locu. Es diumenges, per exemple, a mitja tarda baixava al casino. Es fotia un carajillo o dos, fumava caliquenyos o tuscanos, i feia la botifarra, però quan començava a arribar gent, per veure el barça a la tele, s’aixecava i se’n anava cap a sa casa. Ara has de marxar ??!! Li deien...Però feia igual que amb la mare i l’avia, no feia ni cas. Deixava la partida a mitges si convenia. A sa casa estava més tranquil, sense gent. Escoltava el partit per la radio. Encara que fessin el partit a la tele, ell l’escoltava per la radio. Cada dia que passava, mirava d’aïllar-se més de tot i de tothom. Un dia hem va dir...- Fill, no es que la gent hem molesti, però estic molt millor quan no son a prop.- Quan la gent el saludava pel carrer, i li deia bon dia, ell es limitava a fer un petit gest amb es cap. Això sí, tenia un cor, gran com un pà. Mai havia fet mal a ningú, i si calia ajudar, ell era el primer.
Un dia, l’avia i la mare van tenir-la amb ell. Es veu que de cop, els hi va sortir amb un ciri trencat.
- Quan sigui mort, no vull que hem porteu a l’Icglési ! - va dir. Buf !! Ja la teníem liada un altre cop....
Va passa un temps fins que desaparegué. Ho va fer sense que ningú se n'adonés. Va anar a calar ses fluixes, com sempre feia, quan es feia fosc, i no va tornar... Ningú sabia on podia ser, i ningú l’havia vist. Es van fixar que sa barca no hi era. L’endemà van trobar sa barca dintre Cala Bona, però ni rastre d’ell. Fins el dia d’avui ningú l’ha tornat a veure. Es va sortir amb la seua. Mai van portar-lo a l’isglesi.
.