El gat i el verat.

Fa temps, una colla d'anys ja, en un mas, a prop de Rabós, tot succeïa com de costum. No podem dir que tot allà fos pau i tranquil•litat, però els problemes eren uns altres, dels que ara patim. Les preocupacions venien donades, per coses més....lògiques o naturals. El temps, el bestiar, l'hort, la vinya, l'olivar.... Això era l' important, doncs d'això era del que vivien. I quan dic, " del que vivien " , és estrictament en sentit literal. Pràcticament no feien cap tipus de negoci. Dormien, bevien i menjaven, amb i del que ells mateixos generaven. Amb això no vull dir, que no venguessin alguna cosa  d'exedent, o fessin algun tipus d'intercanvi de productes, però bàsicament, així era la vida al mas. Quins collons... demà ha de ploure. Òstia tu... ara aquell porc no sé què té, que no menja... Aquestes eren les preocupacions.

Al mas vivien quatre generacions. L'avia, en Carlus, els fills d'en Carlus, i el net d'en Carlus. Allà tothom sabia quina era la seva feina, i què havien de fer en cada moment. Per descomptat...també sabien qui manava. Així doncs, els dies passaven. Uns millors, i altres no tant. Però tots, a la seva manera, eren feliços.

L'àvia semblava que no hi fos, però era a per tot. No deia res, però en tot s'hi ficava. I semblava que ja no hi toqués, però tot ho sabia. L'àvia tenia un gat. Un gatot, gran i esgarrapat de dalt abaix. L'àvia sempre anava molt abrigada, fins i tot a l'estiu. En Carlus era " el jefe ". Ell era fill de l'àvia. En Carlus treballava tot el dia com un animal, però ara ja començava a estar un xic cansat, i començava a donar poders i feines al seu fill gran, l’Arnau. L’Arnau ja era un home. Ara ja començava a tirar del carro. En Carlus tenia un gos, un gos llebrer, que portava de cacera. Sempre que podia, agafava l'escopeta i el gos, i au....se'n anava tranquil•lament muntanya amunt. Quasi sempre venia amb un parell de llebres i alguna perdiu. La dona d'en Carlus, feia el que feien quasi totes les dones en aquell temps. Ni més, ni menys. La filla gran d'en Carlus, era potser la que més mals de caps els donava. Un dia no va poder dissimular la botida...i va haver de confessar, que seria mare. Treballs i penes per inventar una historia creïble per explicar, com s’ho va fer per ser mare, tan jove, i sense marit. Sort de l'avia, és clar, que se'n va inventar una de bona. D'anècdotes, això sí, n'hi havien per parar un tren. Cada dia una de diferent. Com la del verat....

Un bon dia, i veient que tot anava com havia d'anar, en Carlus va dir a la dona que li preparés el sarró, que aniria a caçar. La dona, com no, sabia què i com havia de preparar. Aquell dia, casualment, tenia guardat per ell un verat. Els verats no eren fàcils de veure per aquella casa, i eren un dels àpats preferits d'en Carlus. Collons nano, un verat i un tros de pa, regats amb vi negre. Això sí que era un bon esmorzar. Així doncs, mentre ella acabava de preparar el sarró, ell va baixar al celler, a buscar vi per la bóta que sempre portava penjada al coll, quan anava a la muntanya. Al celler es baixava per unes escales, que hi havia a tocar de la cuina. El celler era fosc, i fresc. Al cap d'uns minuts, quan la bóta era plena, en girar-se, en Carlus va veure una ombra tota rara. Va agafar el pal semaler, pensant que era una rata. Mentre s'acostava amb peus de plom, va començar a distingir una silueta. Era en Tarzán, el gat de l'àvia. I vet aquí la sorpresa d'en Carlus, al veure que el maleït gat, s'estava fotent el verat que havia robat de la cuina. Cago en el dimoni ! Amb un fort i precís cop en va fer prou. Amb prou feines en Tarzán va fotre una espècie de xisclet, fi i agut. I allà va quedar. " T'has fotut el meu verat, però poc que te'n fotaràs cap més." El va fotre en un sac. I se'l va endur dient : " Carai, ja he pelat la rata ". Al cap d'uns dies, l'àvia va començar a rondinar... "Carlus, que has vist el gat ?" "No, mare. Que no ho saps, com és aquest gat ? Sempre va amunt i avall. Sempre va a la seva.." " Sí noi, ja ho se prou. Però ja fa massa dies que no el veig " " Potser té ganes de peix, mare, i ha anat fins el poble, avui ve el carro del peix de Roses. I ja saps com son els gats amb això del peix...són uns putes"

I així continuava la vida al mas. Uns dies una cosa, uns dies una altra...i anaven fent. Dia a dia.