En aterrar al Prat, Tomasz
Bawol
va sortir de l’avió i de seguida va trobar un senyor trajat amb un foli a les
mans, on deia el seu nom. El xòfer, el va portar directament a l’hotel. Un de
cèntric i luxós. Abans de acomiadar-se, Tomasz
demanà al xòfer per un bon restaurant de menjar casolà on poder sopar. Va
anotar el nom i l’adreça en una llibreteta, la va tornar a guardar a la butxaca
de la seva gavardina, va donar la corresponent propina i entrà a l’hotel. Allà,
un noiet uniformat, molt somrient i servicial, l’acompanyà fins a l’habitació
que tenia reservada. En entrar, el noiet somrient deixà la maleta a terra. Tomasz,
després de donar la també corresponent propina i veure marxar el noiet, tot
tancant la porta darrere seu, va respirar un segon, i a més a córrer es dirigí
al lavabo.
Tomasz Bawol era en aquell moment, segons la premsa melòmana i la majoria d’entesos, el violinista més virtuós i amb més ànima del moment. Viatjava per tot el món, oferint recitals als millors auditoris. Tot i ser aclamat allà on anava i estar botint de manera considerable la seva conta corrent, Tomasz era un home senzill, humil i honrat. Va néixer a Trzebinia, molt a prop de Cracòvia. Els seus pares, encara ara, regenten una antiga llibreria familiar. A casa sempre havien tingut un vell piano i un violí. Els diumenges a la tarda, a l’hivern, quan no es pot sortir a passejar, la mare feia galetes i té, i junts berenaven i tocaven cançons tradicionals klezmer. De ben petit, en Tomasz demostrava unes fabuloses aptituds amb el violí. El seu pare, gran amant de la música, ho va advertir i ajudà en tot al jove Tamasz per què desenvolupés les seves virtuts amb aquell instrument. No va ser gens fàcil, i tots plegats es van haver de sacrificar molt. L’esforç però, va tenir la seva recompensa.
Tot i tenir a la seva disposició un xòfer, Tamasz preferia conèixer les ciutats que visitava, passejant a peu. Va treure la llibreteta de la butxaca, i ensenyà el nom i l’adreça del restaurant al recepcionista. Aquest, molt amablement va explicar-li com arribar. Va sortir doncs del seu hotel i emprengué el passeig. De camí, com exactament li explicà el recepcionista, va poder contemplar la façana i la porta del Palau de la Música. Allà es on havia de tocar dos dies després. Tot i que ja havia gaudit anteriorment d’aquell lloc, Tomasz va quedar bocabadat. Un xic més tard, quan ja començava a fer-se fosc, encara es va impressionar més que amb l’espectacle que suposa el Palau. Continuà caminant xino-xano pels carrerons de Barcelona. Creuà la Via Laietana, a l’alçada del carrer Julià Portet, ja en ple Barri Gòtic. Un xic més endavant va aturar-se un moment. No podia creure que allò fos posible. Sentir allò que sentía, no podía ser real. El concert per violí N º 4 en re major K. 218 de Mozart, com mai abans l’havia sentit. Caminava incrèdul entre els carrerons, seguint la música, com un gat seguiria l’olor d’una sardina. Cada cop, aquella melodia es sentia millor. Al tombar una cantonada, per fi va arribar davant d’aquell home. L’individu, no gaire més ben vestit que un drapaire, tocava oscil·lant el cos com una serp. Tocava amb una precisió prodigiosa. Amb els ulls tancats, semblava estar en una espècie de trance. Només tres o quatre persones miraven l’espectacle. En acabar la peça, una noia llençà una moneda dins l’estoig del violí que hi havia a terra, i marxà de la mà del seu xicot. A Tomasz, se li escapaven les llàgrimes. No sabia que fer. Quan va poder reaccionar, l’homenot del violí ja havia recollit i marxava capcot. Tomasz el cridà mentre corria cap a ell. En sentir els crits el violinista es girà, i en Tomasz s’abalançà sobre ell per abraçar-lo.
Ja entaulats al restaurant, i un cop més tranquil, Tomasz va poder parlar amb en Nigel. Ho farien durant molta estona. En Nigel, nascut a Cardiff, Gal·les, portava tota la vida tocant al carrer per tal de guanyar-se la vida i així alimentar la seva família. Ho començà a fer ja de ben petit, amb el seu avi. Aprenia les cançons d’oïda, i després les interpretava sense cap problema.
En Tomasz, fascinat amb aquella història, va decidir convidar-lo a l’assaig general, que tindria lloc el dia següent al mateix palau de la Música. En Nigel, va acceptar la invitació. Un cop allà, i un cop més, va quedar demostrat el nivell d’interpretació del gal·lès. En Tomasz, tot i no pronunciar-se en aquest sentit, va reafirmar-se en el primer pensament que va tenir el dia anterior al descobrir-lo. Aquell paio era millor que ell. Després de parlar amb el promotor de l’esdeveniment, i deixar clares les seves fermes intencions, en Tomasz parlà amb el violinista gal·lès. L’endemà seria el seu convidat d’honor, tocaria amb ell i cobraria com correspon.
Com era d’esperar i més enllà de la sorpresa que suposà l’aparició a escena d’en Nigel, l’actuació va ser tot un èxit, superant les pròpies expectatives de l’interpret principal. L’endemà els diaris anaven plens. Tothom buscava a Google información d’aquell homenot. Tot els promotors ja se’l rifaven i casualment, un dels directius de la Deutsche Grammophon, va assistir al concert. Aquest, impressionat, ja es fregava les mans. Sigui com sigui, aquells dies i aquelles casualitats, van canviar brutalment la vida del violinista de Cardiff. Les vides d’aquells dos homes, al poc, van separar-se inevitablement. Cadascú d’ells continuà el seu camí. Un com fins ara i l’altre amb el seu nou rumb. Aquest segon esdevenir la nova sensació del món de la música clàssica. La barreja de sensacionalisme, sorpresa, intriga i rumors, a part de la incontestable virtuositat i talent, forjaren una nova estrella a nivell internacional.
Com sempre el temps passà impassible i capritxós. Moltes coses van ser les que durant aquells dies visqueren els nostres protagonistes. La fama, els diners i la bona vida, eren ja una cosa habitual per en Nigel. Viatjava de país en país, complaint als públics més exigents. Era un home intel·ligent, i un gran estratega. Va saber cuidar les seves aparicions a les televisions, triant els millors canals, escollint els programes amb millor share per tal de fer les seves entrevistes i estudiava les respostes als diaris i les revistes especialitzades. Les edicions discogràfiques estaven molt ben dissenyades i posades al mercat només a través dels millors distribuïdors. Paral·lelament, el pobre Tomasz, oblidat en el més cruel i dur ostracisme, era acomiadat de l'última escola on feia un temps que donava classes a nens impertinents de bona casa. Els calés que havia acumulat fins aquell moment, s’havien esfumat costejant el tractament d’una malaltia, que finalment, va treure la vida al seu pare. Sol i desquiciat, bevia cada cop més, perdent així el seu carisma com a violinista d’elit.
Va arribar el dia en què el destí jugà amb ells de la manera més rocambolesca. En Nigel passejava aquell dia amb una jove amiga, pels carrers més cèntrics de Praga, a prop de la Staromestska Radnice, quan va trobar un home, com tants altres, tocant al carrer. Aquell home però, el va reconèixer. L’home, tot d’una, va deixar de tocar. En Tomasz, tornà a plorar al veure per segon cop a la vida al violinista gal·lès.
- Nigel, amic. Quina il·lusió més gran tornar-te a veure! Com estàs? –
- Molt bé Tomasz, molt bé. I tu, que tal? –
- Doncs ja em veus. Ho he perdut tot. –
- Tot no home, et queda el violí. –
- Sí, poder tinguis raó amic. Però el violí ara només em dóna per algo de vi. Tant de bó em poguessis ajudar a sortir del carrer, com un dia jo et vaig ajudar a tu. –
- Jo no era pas en vi en el que gastava els calés. I aquesta sort que vaig tenir jo, no la tindràs pas tu aquest cop. –
- Com és amic!? Com pot ser que no facis això per mi!? –
- Poder pensaràs que sóc una mala persona, però no vull tornar a jugar amb el destí. Ja m’està bé com estan ara les coses. Qui sap si després, es torna a girar tot plegat. –
En Nigel llançà una moneda a la funda del violí que hi havia a terra, i continuà el seu camí, de la mà de la seva amiga.
Tomasz Bawol era en aquell moment, segons la premsa melòmana i la majoria d’entesos, el violinista més virtuós i amb més ànima del moment. Viatjava per tot el món, oferint recitals als millors auditoris. Tot i ser aclamat allà on anava i estar botint de manera considerable la seva conta corrent, Tomasz era un home senzill, humil i honrat. Va néixer a Trzebinia, molt a prop de Cracòvia. Els seus pares, encara ara, regenten una antiga llibreria familiar. A casa sempre havien tingut un vell piano i un violí. Els diumenges a la tarda, a l’hivern, quan no es pot sortir a passejar, la mare feia galetes i té, i junts berenaven i tocaven cançons tradicionals klezmer. De ben petit, en Tomasz demostrava unes fabuloses aptituds amb el violí. El seu pare, gran amant de la música, ho va advertir i ajudà en tot al jove Tamasz per què desenvolupés les seves virtuts amb aquell instrument. No va ser gens fàcil, i tots plegats es van haver de sacrificar molt. L’esforç però, va tenir la seva recompensa.
Tot i tenir a la seva disposició un xòfer, Tamasz preferia conèixer les ciutats que visitava, passejant a peu. Va treure la llibreteta de la butxaca, i ensenyà el nom i l’adreça del restaurant al recepcionista. Aquest, molt amablement va explicar-li com arribar. Va sortir doncs del seu hotel i emprengué el passeig. De camí, com exactament li explicà el recepcionista, va poder contemplar la façana i la porta del Palau de la Música. Allà es on havia de tocar dos dies després. Tot i que ja havia gaudit anteriorment d’aquell lloc, Tomasz va quedar bocabadat. Un xic més tard, quan ja començava a fer-se fosc, encara es va impressionar més que amb l’espectacle que suposa el Palau. Continuà caminant xino-xano pels carrerons de Barcelona. Creuà la Via Laietana, a l’alçada del carrer Julià Portet, ja en ple Barri Gòtic. Un xic més endavant va aturar-se un moment. No podia creure que allò fos posible. Sentir allò que sentía, no podía ser real. El concert per violí N º 4 en re major K. 218 de Mozart, com mai abans l’havia sentit. Caminava incrèdul entre els carrerons, seguint la música, com un gat seguiria l’olor d’una sardina. Cada cop, aquella melodia es sentia millor. Al tombar una cantonada, per fi va arribar davant d’aquell home. L’individu, no gaire més ben vestit que un drapaire, tocava oscil·lant el cos com una serp. Tocava amb una precisió prodigiosa. Amb els ulls tancats, semblava estar en una espècie de trance. Només tres o quatre persones miraven l’espectacle. En acabar la peça, una noia llençà una moneda dins l’estoig del violí que hi havia a terra, i marxà de la mà del seu xicot. A Tomasz, se li escapaven les llàgrimes. No sabia que fer. Quan va poder reaccionar, l’homenot del violí ja havia recollit i marxava capcot. Tomasz el cridà mentre corria cap a ell. En sentir els crits el violinista es girà, i en Tomasz s’abalançà sobre ell per abraçar-lo.
Ja entaulats al restaurant, i un cop més tranquil, Tomasz va poder parlar amb en Nigel. Ho farien durant molta estona. En Nigel, nascut a Cardiff, Gal·les, portava tota la vida tocant al carrer per tal de guanyar-se la vida i així alimentar la seva família. Ho començà a fer ja de ben petit, amb el seu avi. Aprenia les cançons d’oïda, i després les interpretava sense cap problema.
En Tomasz, fascinat amb aquella història, va decidir convidar-lo a l’assaig general, que tindria lloc el dia següent al mateix palau de la Música. En Nigel, va acceptar la invitació. Un cop allà, i un cop més, va quedar demostrat el nivell d’interpretació del gal·lès. En Tomasz, tot i no pronunciar-se en aquest sentit, va reafirmar-se en el primer pensament que va tenir el dia anterior al descobrir-lo. Aquell paio era millor que ell. Després de parlar amb el promotor de l’esdeveniment, i deixar clares les seves fermes intencions, en Tomasz parlà amb el violinista gal·lès. L’endemà seria el seu convidat d’honor, tocaria amb ell i cobraria com correspon.
Com era d’esperar i més enllà de la sorpresa que suposà l’aparició a escena d’en Nigel, l’actuació va ser tot un èxit, superant les pròpies expectatives de l’interpret principal. L’endemà els diaris anaven plens. Tothom buscava a Google información d’aquell homenot. Tot els promotors ja se’l rifaven i casualment, un dels directius de la Deutsche Grammophon, va assistir al concert. Aquest, impressionat, ja es fregava les mans. Sigui com sigui, aquells dies i aquelles casualitats, van canviar brutalment la vida del violinista de Cardiff. Les vides d’aquells dos homes, al poc, van separar-se inevitablement. Cadascú d’ells continuà el seu camí. Un com fins ara i l’altre amb el seu nou rumb. Aquest segon esdevenir la nova sensació del món de la música clàssica. La barreja de sensacionalisme, sorpresa, intriga i rumors, a part de la incontestable virtuositat i talent, forjaren una nova estrella a nivell internacional.
Com sempre el temps passà impassible i capritxós. Moltes coses van ser les que durant aquells dies visqueren els nostres protagonistes. La fama, els diners i la bona vida, eren ja una cosa habitual per en Nigel. Viatjava de país en país, complaint als públics més exigents. Era un home intel·ligent, i un gran estratega. Va saber cuidar les seves aparicions a les televisions, triant els millors canals, escollint els programes amb millor share per tal de fer les seves entrevistes i estudiava les respostes als diaris i les revistes especialitzades. Les edicions discogràfiques estaven molt ben dissenyades i posades al mercat només a través dels millors distribuïdors. Paral·lelament, el pobre Tomasz, oblidat en el més cruel i dur ostracisme, era acomiadat de l'última escola on feia un temps que donava classes a nens impertinents de bona casa. Els calés que havia acumulat fins aquell moment, s’havien esfumat costejant el tractament d’una malaltia, que finalment, va treure la vida al seu pare. Sol i desquiciat, bevia cada cop més, perdent així el seu carisma com a violinista d’elit.
Va arribar el dia en què el destí jugà amb ells de la manera més rocambolesca. En Nigel passejava aquell dia amb una jove amiga, pels carrers més cèntrics de Praga, a prop de la Staromestska Radnice, quan va trobar un home, com tants altres, tocant al carrer. Aquell home però, el va reconèixer. L’home, tot d’una, va deixar de tocar. En Tomasz, tornà a plorar al veure per segon cop a la vida al violinista gal·lès.
- Nigel, amic. Quina il·lusió més gran tornar-te a veure! Com estàs? –
- Molt bé Tomasz, molt bé. I tu, que tal? –
- Doncs ja em veus. Ho he perdut tot. –
- Tot no home, et queda el violí. –
- Sí, poder tinguis raó amic. Però el violí ara només em dóna per algo de vi. Tant de bó em poguessis ajudar a sortir del carrer, com un dia jo et vaig ajudar a tu. –
- Jo no era pas en vi en el que gastava els calés. I aquesta sort que vaig tenir jo, no la tindràs pas tu aquest cop. –
- Com és amic!? Com pot ser que no facis això per mi!? –
- Poder pensaràs que sóc una mala persona, però no vull tornar a jugar amb el destí. Ja m’està bé com estan ara les coses. Qui sap si després, es torna a girar tot plegat. –
En Nigel llançà una moneda a la funda del violí que hi havia a terra, i continuà el seu camí, de la mà de la seva amiga.
Posts
No comments:
Post a Comment